Recolzament a la vaga feminista del 8 de març

Donat l'actual context cultural i polític, i com associació de caràcter progressista que som, no podem deixar de recolzar les reivindicacions de la vaga feminista del 8 de març. Per això, les fem nostres i donem difusió al que les nostres companyes de Madrid i el País Valencià han escrit amb motiu de la vaga en relació amb la salut mental i el fet de ser dona:

"Motius per la vaga feminista del 8 de març als serveis de salut mental

Fem una vaga perquè les consultes de salut mental són un espiell pel qual es veuen, gairebé de forma continua, les seqüeles de la violència masclista en totes les seves formes: sexual, econòmica, física i psicològica:

En dones grans, sobre les quals es toleren situacions de verdadera explotació emparades en els estàndards sota els que van ser educades.
En nens/es que creixen en ambients familiars travessats per estereotips de gènere rígids, quan no cruels, que els limiten en el seu desenvolupament i condicionen la seva socialització.
En aquells/es nens/es criades en entorns amb violència de gènere, convertides en instrument per a l'agressió masclista, i a les que les institucions moltes vegades, en lloc de protegir, exposen encara més a aquesta violència.
En les dones que han sofert violència psicològica, física i/o sexual, que es troben amb una societat que tolera, quan no premia, als seus agressors; que són ignorades en les seves institucions que haurien de defensar-les i reparar-les enlloc de qüestionar la seva vivència d’agressió i obligar-les a comportar-se segons una sèrie d'estereotips de “víctima real”, mantenint el dany sofert. En les dones que segueixen creixent i vivint en la por a la violència futura, que condiciona els seus moviments, les seves eleccions i les seves decisions.
En dones racialitzades, amb diversitat funcional o de classe social empobrida (o aquelles en les que s’interseccionen tots aquests eixos) en les que les violències masclistes interaccionen amb altres eixos d'opressió com el racisme o el capacitisme (tantes vegades invisibilitzats però latents), fent encara més complexa la vulneració dels seus drets i la legitimitat donada als seus discursos dins i fora de les consultes.
En aquells homes que es veuen atrapats en una construcció de la masculinitat rígida que no els permet expressar ni elaborar el seu patiment.

Fem vaga perquè la desvalorització de les cures en totes les seves formes, a la infància, als depenents (temporal o permanentement), a la llar o a les relacions genera desigualtat i patiment:

Sobre qui té una doble jornada de treball, una precaritzada i pitjor pagada i l'altre ni tan sols reconeguda.
En la continua constatació de que la coresponsabilitat a les llars està encara molt lluny de ser una realitat general.
En totes aquelles persones que tenen que compensar les terribles carències de la protecció social front a la dependència, carències que existeixen perquè aquesta necessitat social s'ha cobert mitjançant el sobreesforç de les dones i això les ha allunyat contínuament de convertir-se en prioritat.

Fem vaga perquè la desigualtat social entre homes i dones apareix una i altre vegada davant nosaltres:

En les dones amb treballs precaritzats, la independència i capacitat d'acció de les quals es veu minvada per la bretxa salarial, o per les situacions d'atur perllongat, que afecten molt més a les dones, o pels criteris d’ocupabilitat, molt més durs per les dones, especialment si tenen més anys.
Per la discriminació laboral que pateixen les que es dediquen professionalment a les cures, gairebé sempre dones, moltes vegades sense contracte, sense possibilitat de cotitzar, amb sous ínfims i amb un reconeixement social nul.
En dones que veuen una vegada i altre com el seu patiment, físic o mental, es llegeix d'una forma diferent pel fet de ser dones, amb major iatrogènia, ignorant certs símptomes pel fet de no quadrar amb els estàndards clínics pensats per homes. Perquè aquest tractament desigual amb el que es jutja als homes i a les dones condiciona de forma profunda com s’entén la gravetat dels símptomes als que pretenem donar resposta; en les addiccions, al trastorn mental greu, al trastorn mental comú, etc. Perquè les respostes que donem homes i dones enfront a símptomes idèntics són ben diferents, sense que ens adonem de que estem mantenint aquesta desigualtat. Perquè sobrediagnostiquem i sobremediquem a les dones, responent amb psicofàrmacs, o amb psicoteràpies sense perspectiva de gènere, a problemes que amb gran freqüència obeeixen a allò injust del repartiment de tasques domèstiques, a la misogínia estructural o a la frustració de les expectatives vitals per imposició de les cures.

Fem vaga perquè com professionals, les dones som freqüentment menysvalorades enfront dels nostres companys, el nostre criteri es posa en qüestió i accedim molt menys a llocs de responsabilitat. Treballem en serveis amb una majoria de dones i, no obstant això, aquests pocs homes són els que habitualment es troben en posicions de responsabilitat. Observem també que les mesures de conciliació familiar són minses i insuficients i amb gran freqüència són sol·licitades només per dones, mantenint aquests estereotips de gènere que a la vegada sabem que fan mal.

Patim discriminació enfront l’administració pel sostre de vidre, enfront els nostres companys i enfront els pacients pel qüestionament continu del nostre criteri i la misogínia soterrada que dona més valor a la paraula d’un home que a la d’una dona. Ens hem format i treballem amb marcs teòrics en moltes ocasions pensats per i per a homes, amb una infrarrepresentació clara de les dones en els nostres texts de referència el què, en moltes ocasions, ens converteix en extranyes en el nostre propi camp.

Treballem amb constructes teòrics travessats de misogínia que condicionen què podem escoltar i com podem entendre el patiment que atenem, perpetuant a vegades aquesta misogínia sense ni tan sols adonar-nos-en.

Per totes aquestes raons i MOLTES MÉS fem vaga; perquè com a professionals no deixem de tenir una posició de privilegi enfront de totes aquelles dones el treball de les quals és gran i costós però ni es remunera, ni cotitza, ni és valorat; perquè podem utilitzar aquesta posició de relatiu privilegi per denunciar tota aquesta injustícia i fer veure que una societat que no valora a una de les seves meitats no pot ser una societat justa, feliç, sana. Ens sumem a la crida a la vaga del 8 de març perquè al masclisme estructural (i tota la resta d'opressions que l'acompanyen, de classe, raça, etc.) cal combatre’l amb accions directes, legals, polítiques, socials i culturals. Busquem aquests canvis totes juntes, colze amb colze, però cal que sigui la societat sencera la que participi en aquesta tasca. "

Associació Madrilenya de Salut Mental

"Segons el Segon Manifest Europeu de Dones amb Discapacitat, el gènere afecta de manera fonamental la salut mental, atès que determina el poder diferencial i el control que els homes i les dones tenen sobre els determinants socioeconòmics de les seves vides, la seva posició i condició social, la manera en què són tractats dins de la societat, així com la seva vulnerabilitat i exposició a riscos específics. Per exemple, la depressió, l'ansietat i les queixes somàtiques predominen majoritàriament en les dones ".

AEN País Valencià

És poden dir moltes coses més, però sobre tot esperem que el 8 de març (i està clar, no NOMÉS AQUEST dia) els carrers ho parlin novament.