Fils de lectura I: El llenguatge de la salut mental
L'any 1873 Nietzsche publicava un breu assaig titulat "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral" en que, en un fragment, el filosof s'enlluernava de la capacitat de l'ésser humà de generar estructures conceptuals que suportessin la naturalesa canviant i contingent de la realitat."Aquí és ben legítim d'admirar l'home com un grandiós geni constructor, que aconsegueix l'enlairament d'una catedral conceptual infinitament complicada sobre fonaments movedissos i, com qui diu, sobre aigua corrent; certament, per trobar apuntalament en fonaments com aquests, s'ha de tractar d'un edifici com de tela d'aranya, tant suau que el pugui transportar l'onada, tan estable que no pugui ser agitat per qualsevol vent." (Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral 1873)
El llenguatge de la salut mental, la psicopatologia, és una d'aquestes estructures que enlluernarien al filosof alemany. Entès de manera amplia, és el bastiment sobre el que es construeix tant el discurs clínic i psicoterapèutic com l'entramat organitzatiu, administratiu i legal que envolta la salut mental. Així, a nivell organitzatiu, hi ha unitats especialitzades per determinats trastorns (trastorn límit de la personalitat, trastorns bipolars, TDAH, Trastorns de la conducta alimentaria,etc.). A nivell administratiu, determinades categories diagnòstiques són sovint condició necessària però no suficient perquè s'acceptin baixes de llarga durada o per obtenir determinats beneficis socials. Finalment a nivell legal, les categories diagnòstiques també influeixen en les sentències d'imputabilitat.
Existeixen termes i mecanismes psicopatològics que s'han redefinit en la cultura popular, (com per exemple el terme depressió), altres s'han constituït com a dispositius de subjectivació, creadors d'identitat per associacions i col·lectius.
En aquest primer fil de lectura, volem suggerir la lectura d'un parell de llibres d'autors que des de la tradició de la filosofia analítica han analitzat les característiques del llenguatge de la psicopatologia.
El primer llibre que volem recomanar és "Values and Psychiatric Diagnosis" de John Z. Sadler. Es tracta d'un llibre del 2004, en que l'autor realitza una dissecció del llenguatge dels manuals diagnòstics DSM i ICD. El llibre mostra que l'intent operacionalista d'aquests manuals de llimar el llenguatge de la psicopatologia per aconseguir un llenguatge purament descriptiu i incontextual que faciliti el consens és una quimera. A través d'un anàlisi minuciós dels termes i expressions d'aquests manuals mostra que tot intent descriptiu de fets es fonamenta en determinats valors, que cal fer explícits per afavorir un diàleg social obert sobre els mateixos. Es tracta d'una obra llarga i densa, que empra eines d'anàlisi del llenguatge que provenen d'autors de la filosofia analítica com Putnam, però també d'idees que es troben en la filosofia de la ciència de Kuhn.
El segon llibre d'aquest fil és "Vagueness in Psychiatry". Una obra fascinant publicada al 2016 i on es recullen assaigs de diversos autors al voltant d'una qüestió poc tractada fins al moment en relació al llenguatge de la salut mental. Des de diverses perspectives es planteja la qüestió de posar de manifest els problemes de vaguetat semàntica del llenguatge de la salut mental. Aquests problemes afecten qüestions de fons tals com la pròpia definició de 'malaltia', el debat entre models categorials o dimensionals de diagnòstic, el 'disease mongering' o les controvèrsies en relació a tot aquells "problemes"de salut mental que es consideren limítrofs i que estan tant d'actualitat (casos incipients, subclínics...). Els principals autors del llibre, Geert Keil, Lara Keuck, and Rico Hauswald, acadèmics alemanys, ofereixen eines conceptuals i estableixen distincions útils per orientar-se en el magma d'aquestes discussions.
Ambdós textos són altament recomanables per qualsevol professional que es dediqui a la salut mental. La seva lectura té un efecte revelador i fomenta una perspectiva que des del nostre punt de vista és essencial per generar debats molt més de fons, fugir de reificacions dels conceptes psicopatològics i evitar discussions poc informades. Moltes qüestions queden encara per explorar en aquest àmbit: des de la naturalesa metafòrica del llenguatge psicopatològic, fins la possible aplicació de lògiques no bivalents, com la lògica difusa a les categories psicopatològiques. Esperem que en els propers anys puguem seguir gaudint d'obres que il·luminin una mica més l'estructura de l'edifici de tela d'aranya en la que inevitablement ens trobem immersos.
