Perspectives sobre la formació especialitzada en salut mental

Recentment ha sortit publicat el N°3 de la revista Brain, revista editada pel Cluster del Salut Mental Catalunya, que aquesta vegada es centra en la qüestió de la formació en Salut Mental.

En aquest número ens han ofert la possibilitat de participar com a Grup de Treball sobre Formació de l'ACPSM. Així doncs vam escriure un breu article d'opinió que tot seguir compartim amb vosaltres, per tal que el pogueu llegir sencer, donat que a la publicació ha sofert algún petit canvi per adeqüar-se al format, i que nosaltres consideren prou important per mantenir-lo i compartir-lo (en negrita al text).

Agraïm al CSMC la possibilitat de participar d'aquest número sobre un tema que ens sembla cabdal i us animem a totes a llegir també la resta de continguts que són d'interés per assenyalar el camí necessari per a la millora d'aquest àmbit.

Accés online a la Revista Brain N°3


Perspectives sobre la formació especialitzada en salut mental

La psiquiatria, com a disciplina mèdica que tracta amb les persones amb trastorn mental, va néixer fa 200 anys amb una missió pràctica d’ordenar l’espai social, entre d’altres. La psicologia clínica i l’infermeria en salut mental les inclourem dins del mateix sac a efectes del que volem expressar aquí.

Durant aquests 200 anys s’han succeït diferents teories del que és un símptoma i de com entendre els trastorns mentals, fins arribar a la situació actual en que el model hegemònic és el biomèdic que entén el símptoma com a expressió d’una alteració cerebral encara desconeguda en els seus fonaments fisiològics.

La psicopatologia com a ciència i eina bàsica de la psiquiatria per tal de comprendre els fenòmens mentals que presenta la persona en qüestió ha quedat reduïda al no res i la formació en aquest àmbit rebaixada a l’adquisició de llistats de definicions de símptomes i síndromes per part dels professionals iniciats. I les noves tecnologies desenvolupades poden empitjorar la situació si no hi ha una formació prèvia en psicopatologia, doncs faciliten un coneixement additiu per agregació de dades sense tenir en compte la significativitat o la narrativitat (1), indispensables en els processos de comprensió i terapèutica.

No obstant, aquesta mirada objectivadora i reduccionista dels fenòmens mentals sempre ha estat qüestionada durant el seu desenvolupament. Actualment, s’estan desenvolupant metòdicament mirades que conceben els fenòmens i els trastorn mentals d’una forma més adequada a la seva naturalesa (2,3). Nosaltres apostem per una formació especialitzada que sigui capaç d’apropar-se a aquestes perspectives i poder caminar de forma rigorosa i crítica cap a una comprensió més aguda i reflexiva.

Tenir en compte els aspectes biogràfics, relacionals, culturals o socioeconòmics, entre altres, i el caràcter dinàmic dels fenòmens mentals ens sembla imprescindible per tal de no reificar el que se’ns presenta a consulta i tancar les possibilitats de la persona. Assumir el símptoma com a producte complex del que es dóna en la relació clínic-pacient i posar entre parèntesi els judicis determinants que tanquen precipitadament la possibilitat de reflexió sobre el que es presenta. I és que el que caracteritza la psicopatologia des del moment reflexiu que inaugura Jaspers fa un segle és l’assumpció de la subjectivitat com a problema fonamental i la recerca d’inteligibilitat del fenòmens i del món del pacient, i aquesta no s’aconsegueix mitjançant la identificació d’aquests amb definicions sempre incompletes, que acaben amb un etiquetatge que poca comprensió ofereix al clínic i al pacient per tal de millorar la situació problemàtica.

Amb aquesta intenció, per tal de millorar la formació especialitzada, nosaltres veiem essencial adquirir coneixements sobre la història de la psiquiatria, sobre teories del símptoma que hagin permès integrar els diferents aspectes de l’àmbit que tractem i hagin permès tirar endavant pràctiques rigoroses de les que puguem extreure conclusions útils per a la comprensió i la terapèutica.

I igualment essencial és l’adquisició d’una formació experta* en l’entrevista clínica. Aquest és el lloc privilegiat des del que comença la nostra tasca. És el que fa que la psicopatologia sigui una ciència empírica. I també és on comença la terapèutica. Estem d’acord amb aquells que avui assenyalen la importància del tacte en l’entrevista, el reconeixement de l’altre com a persona (no com a portador passiu d’una malaltia i sobre la que ens informa), l’actitud no invasiva i de suspensió de judicis valoratius o la importància de l’aproximació conversacional per tal de deixar desenvolupar les narratives pròpies al pacient (5,6).

Dit això, som conscients de les contradiccions i dificultats que trobarem en aquest camí cap a una formació psicopatològica exigent donades les exigències pragmàtiques que el món postmodern imposa a la tasca psiquiàtrica. La comprensió i terapèutica de les persones amb trastorn mental sovint es confronta amb les exigències normatives, econòmiques i socials que imposa el món que vivim (7).



* en el sentit que li donen Wiggins y Schwartz (4)

1- Han B-Ch. Psicopolítica. Herder, 2014.

2- Stanghellini G, Broome M et al. The Oxford Handbook of Phenomenological Psychopathology. Oxford University Press, 2019.

3- Rafael Huertas, Alberto Ortiz Lobo, Iván de la Mata Ruiz, Vicente Ibáñez Rojo. Críticas y alternativas en psiquiatría. Ed. Catarata, 2018.

4- Wiggins OP and Schwartz MA. Phenomenology and psychopathology: in search of a method. En libro: One century of Karl Jaspers’ general psychopathology. Oxford University Press, 2013.

5- Stanghellini G. The portrait of the psychiatrist as a globally minded citizen. Curr Opin Psychiatry. 2013;26:498-501. 

6- Nordgaard J, Sass L a, Parnas J. The psychiatric interview: validity, structure, and subjectivity. Eur Arch Psychiatry Clin Neurosci. 2013 Jun;263(4):353-64. 

7- Lopez-Santín JM, Alvaro Serón P, Molins Gálvez F. Cambios formales en la entrevista psiquiátrica. ¿Qué hay de fondo? Rev Asoc Esp Neuropsiq 2015;35(126):277-287.